dimarts, 27 de febrer del 2018

NEVA!!!


Es compleix la predicció. Són quarts de dues i el cel de color de panxa de burra ha començat de deixar caure els primers flocs de neu.Tombe la neige.

Els ulls se me’n van sols a mirar embadalits com neva al jardí. Els predictors ho han encertat. La nevada que anunciaven arriba puntual i el cel deixa caure com només saben caure les volves de neu. Cauen com queien quan érem petits i venia el germà gran a treure’ns del llit i ens portava a la finestra, obria el porticó i ens ensenyava com nevava. Neva!, dèiem entre la son i el somni.

Neva! I els flocs de neu cauen amb el balanceig inconfusible de sempre, com petits flocs ingràvids de cotó fluix.  Cap altre objecte pesant no sap caure com cau la neu. Potser només les plomes de volar de les petites aus com si es frenessin, com mirant de caure sense fer-se mal ni fer mal. Una vegada ho vaig veure quan un caçador va encertar una guatlla, que va caure a plom, mentre un esbull de petites plomes quedaven un instant suspeses a l’aire abans de baixar. 

Em fascinen aquestes volves que semblen dansar i fer un darrer balanceig abans de tocar a terra, fondre’s i tornar-se gotes d’aigua vulgar. Però no pas totes.  No es fonen pas les que troben la flonja verdor de la gespa o de les fulles verdes. Per això el llimoner de casa i el magnolier dels veïns acullen els flocs de neu sense fondre-la i es tornen com rams gegants de flors blanques sostingudes per fulles de verd brillant que les acullen com l’embosta de la mà.

Però de quines fondàries de la reminiscència m’arriba la cançó que deia allò tan senzill i tan cruel:   Tombe la neige. Tu ne viendras pas ce soir? I és com si fos com quan nevava i sortíem al carrer per què la neu ens caigués a la cara i als cabells de les noies on es quedava un instant meravellós abans de fondre’s en la bellesa invisible als ulls.

Qui fos una volva de neu! Volves de neu que un cel compassiu deixa caure per tal que no oblidem que la tendresa existeix amb més persistència que el canvi climàtic i que existeix la solidaritat amb més persistència que la caiguda de la neu.   I de sobte un atac de ràbia i de tendresa m’omple els ulls de llàgrimes. Sí, neva,

Tombe la neige.
Tu ne viendras pas ce soir.
Tombe la neige,
tout est blanc de desespoir.
Triste certitude:
 le froid et l’absence.
Cet odieux silence.
Blanche solitude.

i no puc deixar de pensar en els qui aquest vespre no aniran a casa seva, perquè són injustament a les presons d’Espanya i en els qui els esperaran contra tota desesperança: la dona, els fills, els germans, els pares... i tots els qui els voldríem fer companyia, ni que fos amb un petit llaç groc clavat a la blancor impassible de la neu.