dimarts, 1 d’agost de 2017

LANGUE DE BOIS, LLENYA DE CREMAR


El diari que dèiem l’altre dia té, això sí, el do de l’oportunitat. Suara s’embrancava amb la langue de bois, expressió francesa d’equivalència difícil, però de fàcil traducció: xerrameca, bla-bla-bla, estereotips, evasives, retòrica barata, parlar per no callar. És la llengua atribuïda als polítics en general i als polítics populars i populistes en particular. La classe mediàtica n’és experta i l’entrevista és el gènere preferit de periodistes i estrelles de l’esport per a omplir paper de preguntes i respostes  buides. També  en són experts els caps de govern i els jutges que els han d’entrevistar, que no interrogar, com si fossin en un tribunal, però sense acusat ni acusador, sinó nomé fent-ho veure, com en una tertúlia de vells amics que es respecten els silencis i els tabús.

Sempre deu ser difícil de renunciar a la langue de bois –mantenir l’expressió en francès és una bona opció–, en especial per a qui escriu entre practicants a sou que en són mestres experts, tant, que no sabrien escriure d’una altra manera, ni que levitessin. Difícil i ja impossible quan «la llengua de llenya de cremar» ha fet oblidar que l’originalitat va més cara