divendres, 13 d’abril de 2018

ANADA A BRUSSEL·LES

La tira d’anys que deu fer d’ençà que hi passàvem amb l’amic Antoni Pous! De camí cap a Luxemburg passant per Eupen, on l’altres amic, Segimon Serrallonga, estudiant a Lovaina, havia passat una llarga convalescència.

Ara hi anem  amb el que era el Grup Enric Casasses (Noves Bases de Manresa), convocats per Josep M. Terricabras i Montserrat Martínez. Quatre parelles: ells, Mariano Ferrer i Montserrat Félez, Jordi Bosser i Maria Artal i nosaltres, RT i Maria Teresa Ferrer i una una colla de gironins, convocats tots a inaugurar, en un espai del Parlament  Europeu, una exposició del pintor Pep Camps, de títol suggerent: Lights and shadows. Europe, on hem pogut constatar que, efectivament, Llums i ombres. Europa, és un títol ben trobat, que escau de ple al seu contingu històric i contemporani.

Hem visitat el Parlament, el Museu d’Història d’Europa i de la Unió Europea i hem pogut constatar la immensa fortuna de disposar d’una institució com aquesta, que, encara que mediatitzada per Espanya, representa l’Europa protectora de Catalunya d’ençà dels temps carolingis. Una sessió debat ens ha permès de posar al dia el que representen avui per als catalans les Llums de l’europeïtat, a desgrat de les Ombres de certs europeismes (i de certs equips que a Roma perden la claror i entren a la més negra fosca.

Nota: a la cua d’embarcament a l’avió de tornada a Barcelona hi havia una destacada política que, segons que diu el diari digital, es veu que havia anat a Brussel·les a repetir als europeus que els catalans no volem ser espanyols. Com si a Bèlgica no ho sabessin. De Junker al taxista. De les ombres a les llums.


dimarts, 20 de març de 2018

HISTÒRIA/UCRONIA

Feia temps que no em passava això de sentir-me xuclat per un llibre d’intriga i aventures. Doncs, és el que m’ha passat aquests últims dies d’hivern amb Jo sóc aquell que va matar Francola novel·la ucrònica de Joan-Lluís Lluís que li ha merescut el darrer Premi sant Jordi 2017. La contrahistòria que hi narra és tan irruptiva d’entrada, que se t’enganxa i tens pressa de saber-ne més.

Som a l’any 1939, a la fi de la guerra d’Espanya, i resulta que els avions  de Franco, aliat de Hitler i Mussolini contra els Aliats, França un d’ells,  entren a França a bombardejar els camps de refugiats espanyols que la guerra llur, la de Franco-Hitler-Mussolini, ha amuntegat a les platges del Rosselló. I allà hi ha el protagonista de la novel·la, Agustí Vilamat, un noi de Solsona, baixat a Barcelona, que de petit va perdre un ull i va agafar el vici de llegir. Que de noi va començar a aprendre’s el diccionari de Pompeu Fabra, a qui un dia va saludar. Que va trobar feina de corrector lingüístic a la Generalitat. Que s’hi va enamorar d’Eugènia Llorens, amb qui projectaven un Diccionari de sinònims de la llengua catalana i a qui veu d’esquitllentes al camp de concentració de les dones.
       
És l’Agustí Vilamat, un heroi/antiheroi que la guerra i l’ocupació de la Catalunya republicana del president Macià van convertir en maquisard als boscos del Vallespir i narrador de la pròpia gesta. Un heroi/antiheroi que de sobte, presentant-se com aquell que va matar Franco, irromp en la imaginació del lector d’avui, del lector català que llegeix aquesta ucronia del segle XX, mentre viu colgat de la més viva Història del segle XXI. Aquesta història de l’Europa enfrontada amb si mateixa, que no sap, una altra vegada, què vol ser quan sigui gran. Aquesta història de Catalunya que es debat entre Estats que la tenen raptada. Agustí Vilamat, l’heroi que entre el Vallespir i el Solsonès, passant per Andorra, Barcelona i Perpinyà, arriba a escriure les seves memòries a petició del president Tarradellas, contra el parer de Ventura Gassol, partidari de mantenir el secret d’Estat.   

És el que tenen de bo les ucronies, que no són per a aprendre-hi història, sinó actualitat i futur.

dimarts, 27 de febrer de 2018

NEVA!!!


Es compleix la predicció. Són quarts de dues i el cel de color de panxa de burra ha començat de deixar caure els primers flocs de neu.Tombe la neige.

Els ulls se me’n van sols a mirar embadalits com neva al jardí. Els predictors ho han encertat. La nevada que anunciaven arriba puntual i el cel deixa caure com només saben caure les volves de neu. Cauen com queien quan érem petits i venia el germà gran a treure’ns del llit i ens portava a la finestra, obria el porticó i ens ensenyava com nevava. Neva!, dèiem entre la son i el somni.

Neva! I els flocs de neu cauen amb el balanceig inconfusible de sempre, com petits flocs ingràvids de cotó fluix.  Cap altre objecte pesant no sap caure com cau la neu. Potser només les plomes de volar de les petites aus com si es frenessin, com mirant de caure sense fer-se mal ni fer mal. Una vegada ho vaig veure quan un caçador va encertar una guatlla, que va caure a plom, mentre un esbull de petites plomes quedaven un instant suspeses a l’aire abans de baixar. 

Em fascinen aquestes volves que semblen dansar i fer un darrer balanceig abans de tocar a terra, fondre’s i tornar-se gotes d’aigua vulgar. Però no pas totes.  No es fonen pas les que troben la flonja verdor de la gespa o de les fulles verdes. Per això el llimoner de casa i el magnolier dels veïns acullen els flocs de neu sense fondre-la i es tornen com rams gegants de flors blanques sostingudes per fulles de verd brillant que les acullen com l’embosta de la mà.

Però de quines fondàries de la reminiscència m’arriba la cançó que deia allò tan senzill i tan cruel:   Tombe la neige. Tu ne viendras pas ce soir? I és com si fos com quan nevava i sortíem al carrer per què la neu ens caigués a la cara i als cabells de les noies on es quedava un instant meravellós abans de fondre’s en la bellesa invisible als ulls.

Qui fos una volva de neu! Volves de neu que un cel compassiu deixa caure per tal que no oblidem que la tendresa existeix amb més persistència que el canvi climàtic i que existeix la solidaritat amb més persistència que la caiguda de la neu.   I de sobte un atac de ràbia i de tendresa m’omple els ulls de llàgrimes. Sí, neva,

Tombe la neige.
Tu ne viendras pas ce soir.
Tombe la neige,
tout est blanc de desespoir.
Triste certitude:
 le froid et l’absence.
Cet odieux silence.
Blanche solitude.

i no puc deixar de pensar en els qui aquest vespre no aniran a casa seva, perquè són injustament a les presons d’Espanya i en els qui els esperaran contra tota desesperança: la dona, els fills, els germans, els pares... i tots els qui els voldríem fer companyia, ni que fos amb un petit llaç groc clavat a la blancor impassible de la neu.


dissabte, 24 de febrer de 2018

Martin Niemöller (1892-1984)

A l’amic que m’ha passat el text del teòleg luterà antinazi i, en llegir-lo, m'han vingut ganes d’escriure’l en català.

Quan van venir els nazis a buscar els comunistes,
jo no vaig dir res;
no era pas comunista, jo.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
jo no vaig dir res;
no era pas socialdemòcrata, jo.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
jo no vaig protestar;
no era cap sindicalista, jo.

Quan van venir a buscar els jueus,
jo no vaig protestar;
no era pas jueu, jo.

Quan van venir a buscar-me a mi,
no quedava ningú que pogués
protestar.

dilluns, 22 de gener de 2018

NAN ORRIOLS. PINTURES/DIBUIXOS


Allò que defineix l’infant és justament el desig imperiós de deixar de ser-ho. Ho sostenia Alfred Adler, col·laborador de Freud. Al l’inrevés de Peter Pan, que no vol créixer, sinó perpetuar la infantesa, l’infant d’Adler té pressa de fer-se  adult. No tant per deixar de ser infant com per alliberar-se de l’opressió dels grans adults, en especial quan segoneja a l’ombra del germà gran, el primogènit.

Sí, això pensava l’altre dia contemplant la mostra NAN ORRIOLS. PINTURES/DIBUIXOS, exposada a la Galeria d’Art El Carme, de Vic, on el pintor nounat al món professional ens havia convocat amb altres companys universitaris a intercanviar idees. Mentre ens parlava de com anys enrere havia traspassat l’amateurisme com a escriptor amb la publicació de llibres i de com ara el traspassava com a pintor amb una exposició professional, les seves confessions s’il·luminaven d’un guspireig virolat de colors intensos i formes geomètriques de bèsties alades i rostres i flors.

De les teles penjades que ens assetjaven des de les parets,  venien flaixos d’aquella claror que il·lumina les regions fosques de la psicologia profunda de les generacions humanes. I de sobte el devessall de confessions del pintor nounat  era cobert pel devessall cromàtic de les teles que ens enlluernaven i ens suggerien que ell, el pintor, tampoc no s’alliberaria mai de l‘imperiós desig de deixar de ser l’infant que un dia va ser, perquè sempre el seria.

O és a l’inrevés? Potser el que hi ha en el bigarrat cromatisme d’aquestes teles no és sinó l’emergència del pintor que Nan Orriols portava entaforat en els replecs de l’esperit? Sí, deu ser això. Explorar una nova dimensió, la de l’art de la pintura, que consisteix a crear espais verges inexplorats, posar-los  en un quadre i penjar-lo a la paret d’una sala d’exposicions.

És això: és l’escriptor-pintor Nan Orriols, que sí, que vol deixar de ser un infant, però no pas per fer-se gran, sinó per competir en els espais dels infants adults i no pas dels adults infantilitzats. Vol deixar de ser l’infant que era, per tal de tornar a ser-ho d’una manera nova i recomençar. Així va recomençar en l’escriptura. Així recomença un nou recomençament en la pintura. Quin privilegi! Poder recomençar! No pas per corregir res, ni per repetir res. El que està fet està fet per sempre i tancat sense repetició possible.

És recomençar per tornar al zero l’aventura personal i portar-la als grandiosos espais de l’Univers infinit. Per fer allò que vol fer l’infant que volem deixar de ser sense mai aconseguir-ho. Paul Valéry veia l’etern recomençar en les ones del mar. També l’hi havia vist Verdaguer, atrapat en l’enganyosa poesia que li ensenyava de fer mons. Tots, al capdavall, som aquestes ones que van i vénen. Tots som el desig imperiós de recomençar. Oi que sí, Nan? Gràcies de proclamar-ho.

diumenge, 14 de gener de 2018

NO FER-SE CAP IL·LUSIÓ IMPOSSIBLE


Seria la rèplica al títol del llibre Fer-se totes les il·lusions possibles de Josep Pla, que em va cagar el Tió de Nadal i que he llegit en estones buides d’aquests primers dies de gener de 2018.  Dies marcats per la nostàlgia nadalenca, que alimento amb música. De Leonard Cohen, posem-hi. Que fort! Oi?Dies marcats també pel regrés espanyol a les polítiques repressores del  procés català d’emancipació nacional. Regrés de l’Espanya postfranquista al vell programa assimilista d’espanyolitzar els catalans, mentre  l’Europa de Junker fa veure que fa l’orni, però  s’ho mira sense fer-se cap il·lusió, sinó amb mala consciència pel que el cas català pugui tenir de denúncia.

Trobo que Fer-setotes les il·lusions possibles és un llibre tan oportú que supera el mateix oportunisme de l’editor, quan el programava com un multivendes per aquest Nadal de 2017-2018.  Al marge, però, de les il·lusions possibles i de les impossibles, el llibre porta a especular què hauria pogut escriure Josep Pla, si hagués escrit en llibertat. Quant talent dilapidat! Quantes proses sobre la persiana verda o la tramuntana! No, si Pla és un gran escriptor català del segle XX, no ho és pas gràcies a la premsa i a les editorials que li compraven el que escrivia ni gràcies a la recepció acadèmica. 

La grandesa de Pla neix del seu geni i del que l’editor d’aquest nou llibre de notes en diu «el catalanisme privat de Pla». Què vol dir "privat"? Implícit, no confessat, reprimit? Potser seria més just de reconèixer que el catalanisme és inherent a l’obra literària de Josep Pla, no gens privat, doncs, sinó ben públic per a qui llegeix en les seves proses sobre la tramuntana alguna cosa més que allò que la fa traduïble i alhora intraduïble. És allò d'una llengua i d'un estil  que cap sistema judicial ni cap article 155 no podran mai encausar per més que algú se’n faci totes les il·lusions possibles.

dimecres, 20 de desembre de 2017

19/12/2017

Quan cau la tarda i el sol encén de groc els pàmpols de la morera del jardí, és quan arriben del carrer crits de mainada que tornen de l’escola.
Llavors tot sembla recomençar. El vespre, la nit, el silenci, el retorn de l’alba. També l’espera confiada de la tarda de demà, quan el sol encendrà els pàmpols de la morera del jardí i arribaran del carrer crits de gent  que torna encesa a recomençar.

dilluns, 11 de desembre de 2017

ELECCIONS/UNIVERSITATS

A la secció de “Diners” d’un diari molt llegit el rector de la UVic Jordi Montaña fa un oportú toc d’alerta: Universitats i societat, el futur. Comenta els fiables informes de l’ACUP (Associació Catalana d’Universitats Públiques) i de la LERU (League of European Research Universities), que subratllen l’enorme influència positiva de les Universitats en la creació d’empreses, de llocs de treball, de facturació, d’ascens socialde dinamització cultural... I de «distribució territorial», com és el cas, hi afegeix Montaña, de la UVic-Central de Catalunya. Entenent per “distribució”, hi afegeixo jo, el que diu el diccionari: fer que una cosa arribi a diferents destinataris. Sense, doncs, trossejar-la.
I acaba amb una contundent denúncia oportuna:

          El 21-D hi haurà eleccionsNi en aquesta convocatòria ni en l’última, no he llegit cap oferta electoral que mencioni la universitat, les universitats. La indústria més neta, de més projecció i futur, plenament competitiva en l’entorn internacional, no existeix. Quina llàstima! 

Pel que fa a la proximitat, benvolgut rector, en alguna cosa devem haver progressat: sembla que ja ningú no diria com aquell que, en temps fundacionals de la UVic, sentenciava sorneguerament que la universitat no ha pas de fer fàbriques, perquè ja és una fàbrica, d’aturats». Ara n'hi ha que diuen que la Universitat no ha pas d'entrar a discutir si vol ser espanyola o catalana, que ja ho ha decidit per sempre la majoria absoluta.

dilluns, 27 de novembre de 2017

US PENSO, JORDIS


A Jordi Sànchez, president de l’ANC i a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural.

Benvolguts Jordi i Jordi:
Us penso. Insistentment, intensament us penso en aquests dies de tardor de 2017. Us penso presos, sols, a la cel·la, al passadís, al pati, amb convictes, amb funcionaris. Us penso en el vis-a-vis abraçant la dona i acaronant els fills. Us penso amb els da casa vostra, amb els amics de l’Assemblea i d’Omnium Cultural, amb els advocats. Us penso pensant en les empresonades i els empresonats de la causa compartida i penso en tots els qui us pensem. Ahir us pensava rellegint Les meves presons de Silvio Pellico o Les presons imaginàries de Pere Coromines. Era a Vic, on recordàvem que fa 300 anys, el curs universitari de 1716-17 era clausurat pels decrets de Nova Planta, que, així, clausuraven per dos-cents anys la vida universitària de Catalunya, València i Mallorca. De tornada a Barcelona us pensava empresonats per nous reals i constitucionals decrets de Novíssima Planta borbònica sota la mirada despectiva de l’Europa junckeritzada.

Us penso empresonats en els perquè i en els perquí i sento com la indignació m’oprimeix en forma de feixuga, humiliant constatació: sí, són ells, els Jordis que he conegut, el de l’Assemblea i el d’Òmnium. I són aquells els escarcellers d’aquell 20 de novembre de 1975 en què va quedar tot monàrquicament lligat.

I llavors us penso i se’m neguen els ulls i no sé com eixugar-me’ls, quan veig que sí –em dic– sí, aquell Jordi Sànchez i aquell Jordi Cuixart que tu coneixes són a la presó, presidiaris. Ja fa més d’un mes que són tancats a les presons del Regne d’Espanya. I llavors em travessa una estranya energia que m’encongeix el cor i alhora m’enforteix el cervell: la magnitud de la condemna em revela la magnitud de la causa: tan ingent  que, sense ni tan sols passar per judici, us converteix en presidiaris. I em sento a presó amb vosaltres.

Diria que amb tu, Jordi Sànchez, ens vàrem conèixer quan treballaves a la Fundació Bofill, dirigida per en Jordi Porta, a qui vares succeir, i jo dirigia els Estudis Universitaris de Vic, amb EUMO Editorial, des d’on empreníem col·laboracions tan subversives com la col·lecció Senderi. Quaderns d’educació ètica. Te’n recordes? L’autor del  número 21, Participació política, ets tu, Jordi Sànchez, amb peu d’impremta de 1997, l’any que el Parlament de Catalunya reconeixia la Universitat de Vic.

Mentre que amb tu, Jordi Cuixart, ens devíem conèixer quan ja eres president d’Òmnium Cultural.  Molt després dels temps que Joan Vallvé era a la presidència i vaig formar part del Consell Consultiu de l’entitat a proposta de Joan Triadú. Diria que eres candidat a president quan ens va presentar la presidenta Muriel Casals, que era del Consell Consultiu de la Universitat de Vic, o potser l’Alfred Verdaguer, president d’Òmnium Cultural de Vic, quan em van distingir com a «Vigatà de l’Any 2015» en la festa de la Marxa dels Vigatans.

Tant se val, amics, el quan i l’on ens hem conegut. Ens coneixem i us penso amics i admirats.  I us penso amb els de casa vostra i amb tots els qui ens pensem pensant-vos.


dissabte, 28 d’octubre de 2017

SOMNIS REALISTES DE VELLS VISIONARIS.

Sí, Jaume, fas bé de retreure’m avui els nostres somnis realistes de vells visionaris. Els compartim d’ençà que –fa quaranta anys– ens ajuntà al Col·legi Sant Miquel de Vic «l’íntim convenciment   que la continuïtat de Catalunya passa per la seva Llengua i la seva llengua passa per l’Escola i l’Escola passa pels seus Mestres i els seus mestres passen per la Universitat. I ens vàrem posar a crear la Universitat de Vic.  Vet-ho-aquí, Jaume. Encara avui, quan al vespre dels dijous m’escaic a Vic i sortim a prendre una cervesa a la plaça, mentre passen les hores al rellotge de l’Ajuntament i passen colles d’estudiants sota les voltes, ens sentim units per aquesta seqüència de Llengua-Nació-Escola-Universitat i ens emocionem  projectant-la al futur del nou Estat d’Europa que serà Catalunya.  Somnis realistes de vells visionaris.»

Ha sortit el llibre La meva apostaper les universitat. Te’n guardo un exemplar. Hi trobaràs el nostre relat.